Experiències d'una educadora social...

Setmana 3 en imatges

2012-02-19T11:44:00.000-08:00

La setmana es resumeix de la següent manera:

Setmana 2 en imatges

2012-02-12T10:13:00.000-08:00

La nota musical la podeu trobar a: http://www.youtube.com/watch?v=WqXk3t-f5Yk

(Teràpia de Shock, "Soledat")

Setmana 1 en imatges

2012-02-05T12:29:00.000-08:00

Una forma d'expressar-se és a través de la imatge. Aquesta setmana passada puc resumir-la de la següent manera:

I, en molts moments, preferiria haver-me passat l'estona jugant...

Aprenent a callar

2012-01-12T11:32:00.000-08:00

Com es pot veure, fa dies que no escric al blog. Tindria moltes coses a explicar, reflexionar, apuntar..., però necessito temps per situar-me. Tots estem vivint (i patint) diferents canvis a tots nivells (laborals, professionals, econòmics, socials, personals...) i jo no sóc menys.

Aquests últims mesos, degut a diferents situacions que he viscut, estic aprenent a contenir-me i a callar (cosa estranya en mi). Això m’està ajudant a observar, conèixer millor les persones i a tenir molt més clar el què penso, amb qui em relaciono i a millorar els meus posicionaments.

Tot i que sempre he estat molt orgullosa de dir el què penso en cada moment, crec que ara és bo que pensi abans de parlar. D’aquesta manera puc modular els arguments i els meus posicionaments i aconseguir millors resultats.

Aprendre a contenir-me em suposa esforç, però en aquests moments em toca. Segurament, això ha fet que em costi assentar-me i escriure el blog.

Temps millors vindran...

Humil homenatge a Casa Comella

2011-10-22T10:20:00.000-07:00

Casa Comella és un edifici d’estil modernista que està situat a l’inici de la Plaça Major de Vic. Fa més de 20 anys que en ell s'hi podien trobar les dependències de Serveis Socials, Joventut, Servei d’Ocupació, etc. Els últims temps només hi havien les oficines de Serveis Socials.

Si les parets de la Casa parlessin, podrien explicar moltes històries de vida. La vida dels seus primers amos, els pensaments dels diferents professionals, les penes i alegries de les persones ateses, etc.

Fa sis anys que cada dia faig el mateix recorregut. Deixo el cotxe i em dirigeixo a la Plaça Major. Entro per la seva banda dreta i la primera imatge que veig és el sorral i l’Ajuntament. Faci fred, calor, pluja o vent, durant les primeres hores del dia, a la plaça, sempre s’hi respira tranquil·litat i transmet serietat.

Passo sota les voltes i en sortir-ne, apareix la gran casa, Casa Comella. Amb els seus esgrafiats a la façana i la gran portalada. A dins m’esperen les escales majestuoses, el drac que rep tots els visitants i la porta massissa de fusta. Quan la porta s’obre, permet entrar dins un gran món d’històries i de vides!

Molts anys, moltes vivències i molts records. Ara comença una altre etapa, un canvi d’ubicació... La màgia i la història de Casa Comella comença una nova època. Però, abans d’això, us deixo amb algunes fotos perquè pugueu gaudir del què cada dia tenia el plaer de veure!

"ALASKA 2099" i Delegació de Girona

2011-10-08T12:06:00.000-07:00

Ahir divendres es va presentar l’obra de teatre “Alaska 2099”. Per ajudar a situar als lectors, podríem dir que és la segona part de l’obra “Educador Social en Alaska” de Factoria Los Sánchez. Personalment no m’agrada dir-ho, tot i que situa molt a la gent, perquè sembla que la segona part d’alguna cosa sempre s’ha d’emmirallar en una primera i penso que totes són essencials en la mesura que existeixen i es creen, indistintament de quina precedeixi a quina.

L’estrena va anar molt bé i es comptava amb un públic entregat i amb moltes ganes. “Alaska 2099” no deixa indiferent. Té tres components bàsics: reflexió, crítica i visió de futur entorn als Serveis Socials i la professió. Un cop el taló ha baixat és necessari processar bé tots els continguts que trasllada l’obra, assimilar-los i generar el teu propi discurs.

La combinació de moviment, "personatges", espais i llums és molt encertada. I l’actor, a través del seu carisma i versatilitat, dóna a l’obra les dosis suficients per mantenir l’entusiasme i atenció del públic en tot moment.

Encara esteu a temps de veure l’obra aquest cap de setmana, podeu trobar més informació a: http://eleducadorsocialenalaska.blogspot.com/

Després de tenir un nit molt atapeïda de reflexions i debats interns gràcies a veure “Alaska 2099”, hem posat rumb cap a la Delegació del CEESC a Girona. De tots és sabut que fa temps que aquesta no tenia un grup motor ampli que ajudés a liderar i tirar endavant la Delegació. Per això, es va creure convenient convocar una assemblea per generar una nova Junta delegada.

Ha estat una reunió interessant. A l’acte hi ha hagut uns setze assistents i n’ha pogut sortir un grup motor amb ganes de treballar i tirar endavant la Delegació. En el grup han aparegut diferents interessos, motivacions..., així com varis debats entorn al col·legi i la professió.

A partir d’ara, caldrà anar cohesionant grup i anar treballant per aconseguir revifar la Delegació al territori. Lògicament, s’ha agraït la gran feina feta per la Junta sortint i s’ha animat al nou grup a treballar en clau CEESC al territori de Girona. Des d’aquí animo a tots els components a agafar amb il·lusió el nou repte i convido a tothom a sumar-s’hi i a col·laborar!

Jo, l'altre, l'altre i jo

2011-09-17T15:18:00.000-07:00

El setembre ha començat, la gent torna a treballar (qui té la sort de tenir feina, es clar), els/les nens/es tornen a l’escola, intentem pensar propòsits de millora pel nou curs, etc. Però aquest serà diferent, comença malament. Obrim els ulls, mirem el nostre voltant, què hi veiem? No podem amagar més les dificultats que tenen bona part de la població.

Cada dia hi ha molts acomiadaments, serveis i recursos necessaris tanquen per falta de pressupost, calen reestructuracions per fer front a molta feina i menys recursos humans i econòmics, les famílies no arriben a final de mes (d’aquest més, l’altre, l’altre...), etc. Políticament es justifica tot això per la crisi, per el mal ús que hem fet dels recursos durant molts anys..., i fins i tot ens ho vènen com un guany i no una pèrdua.

A les nostres mans està creure’ns els discursos que ens estan transmeten, tolerar que ens ometin informacions, estar d’acord en trepitjar els més vulnerables per respirar tranquils la resta, etc. No estem en un moment fàcil, però cal elaborar polítiques, programes i serveis de forma planificada, organitzada i molt pensada; totalment al contrari de com s’han gestionat les modificacions del RMI aquests últims mesos.

Quan estic fent balanç de la setmana i penso en les diferents famílies ateses que presenten grans problemes de subsistència, sona Sopa de Cabra. Una de les seves cançons diu:

“(...) Tot el què vull és quedar-me prop de tu

Tot el què vull és passar el meu temps amb tu

Tot el què vull és sentir-me prop de tu

Tot el què vull és sentir-me viu amb tu

No, no espero res més. No vull anar més lluny si és sense tu

Ets tot el què vull”

I, de cop, em venen diferents preguntes barrejades i disperses:

Realment què esperem? Què volem? De quina manera podem estar satisfets? En tenim prou només en tenir l’altre? Si no es pot pagar el lloguer, el menjar... podem estar bé pel fet d’estar amb la família? Com és que incrementa la violència quan es viuen situacions límit si hauríem d’estar bé quan estem amb altres? L’altre ens serveix en tan que ens ajuda a subsistir? i si aquesta funció desapareix, s’anul·la la necessitat de l’altre?

Siguin quines siguin les respostes, estar clar que sense l’altre no sortirem de la situació actual. La comunitat ha estat i serà la base de la subsistència.

PARTICIPACIÓ INFANTIL. Segona Part: elements claus de la participació infantil

2011-07-31T09:47:00.000-07:00

PRINCIPIS

Dret a participar activament
Democràcia participativa: respecte, confiança, capacitat crítica, compartir poder i decisions...
No discriminació i igualtat d’oportunitats
Autonomia, consens, reciprocitat i diàleg
Corresponsabilitat: treball en equip, cohesió social i capacitat de decisió
Informació, comunicació, implicació, compromís i responsabilitat
Foment del sentiment de grup i/o comunitat

OBJECTIUS

Afavorir que els infants siguin protagonistes (subjectes actius i de drets)
Millorar l’autonomia, el sentiment de pertinença i la construcció personal i social, tot adquirint responsabilitats personals i col·lectives
Aprendre competències participatives (capacitats comunicatives, de relació, d’acció i actituds favorables)
Garantir l’igualtat d’oportunitats, l’ajuda mútua i el suport col·lectiu
Aprendre a participar en processos democràtics per afavorir el canvi i la transformació personal i social

VALORS

Cooperació
Solidaritat
Esforç
Tolerància
Respecte
Autonomia
Llibertat
Compromís
Constància
Responsabilitat
Treball

ASPECTES QUE L’AFAVOREIXEN O LA DESAFAVOREIXEN
Les capacitats, habilitats i competències de cada infant
La dependència dels infants cap als adults
L'autoconfiança, autocrítica i autoestima dels infants
El nivell o quantitat d'oportunitats, aprenentatges i experiències que cada infant ha tingut
El context social, familiar i cultural on es viu
La societat i la realitat dinàmica actual
La motivació o interès dels infants

És la nostra obligació com a ciutadans garantir un futur millor pels infants, però només s’aconseguirà si eduquem a persones compromeses, amb visió de futur i ganes de transformar i millorar la realitat.

FERRER, N. (2011). Nou model de participació infantil. Tutora: Txus Morata. Universitat Ramon Llull.

PARTICIPACIÓ INFANTIL

2011-07-10T10:13:00.000-07:00

Primera Part

Com alguns sabeu, durant dos anys he cursat un Màster sobre Infància i Adolescència. En el projecte final vaig treballar sobre la Participació Infantil. En aquesta primera part us adjunto les idees claus de la conceptualització que vaig realitzar.

A partir de tota la documentació treballada vaig sistematitzar la informació a través de tres grans eixos, diferenciant en funció de com s’entén la participació infantil (des d’un punt de vista més social, polític o de drets). Concretament, doncs, les idees principals serien:

Grup 1. La participació infantil des de la visió dels Drets dels Infants. Els infants són subjectes de drets, d’entre els quals la participació n’és un de fonamental i poc potenciat. Com a síntesi de les idees dels/les diferents/es autors/es estudiats, cal senyalar alguns aspectes significatius:

· Cal entendre els infants com a subjectes actius, que tenen capacitats per a decidir, opinar i transformar.

· La participació infantil pot tenir diferents nivells: des de graus en els que la participació es manipula i s’utilitza com a decoració (anomenada no participació o falsa), a graus en els que la participació augmenta en funció del protagonisme i el poder que tenen dels infants per prendre decisions.

· En la participació infantil els elements claus són: informar, escoltar, opinar, comprometre’s i prendre decisions de forma compartida.

· La participació és un procés que va més enllà de la simple presència. No qualsevol participació té sentit i és òptima.

· Actualment, no es donen gaires experiències en les que els infants tinguin un participació elevada. Per fer-ho, cal un canvi de pensament i comportament dels adults.

Així, doncs, cal reconèixer que els infants tenen dret a participar, entenent-ho com un procés que facilita l’opinió, la presa de decisió i l’acció dels infants; tenint en compte que cada procés o experiència pot tenir un tipus i un grau de participació diferent.

Grup 2. La participació infantil des d’una visió política. Les experiències més rellevants de participació infantil han anat lligades a afavorir que els infants participin del govern de la ciutat; és a dir, s’intenta que els infants aprenguin a participar per tal de transformar el seu entorn més proper, d’una forma democràtica i dialògica.

En resum, els/les diferents/es autors/es que entenen la participació des d’una visió política donen molta importància a la participació dels infants a la ciutat com a revulsiu social, polític i educatiu. Els infants tenen dret a ser tractats com a subjectes actius i de drets, així com a ser escoltats i preguntats. Les diferents formes de participació, les condicions, els factors, els conceptes... poden ajudar a entendre com hauria de ser la participació social dels infants dins de la ciutat i els òrgans polítics. A més, alguns aspectes claus serien:

· En democràcia, la participació ajuda a crear governs més forts i decisions més consensuades. Així, doncs, cal afavorir òrgans de govern més participatius, en els que la presa de decisions sigui compartida i on els infants hi siguin presents.

· Cal entendre les ciutats i la comunitat d’una forma més participativa, democràtica i propera al ciutadà i, concretament, als infants. Les ciutats han d’estar acondicionades per a tots els ciutadans (infant, gent gran...).

· Cal crear programes i òrgans de participació dins la ciutat/poble, que puguin ajudar a transformar-los i millorar-los.

· Les ciutats i pobles han de viure l’educació oferint el clima educatiu adequat en cada un dels espais, serveis i equipaments públics i privats.

· S’ha de reconèixer el dret a participar, però alhora s’ha d’ajudar als individus a adquirir competències participatives (educar en i per la participació a les ciutats); així com oferir els espais i mitjans per dur-les a terme. Els infants han d’aprendre a participar d’una forma pràctica. Per tant, en formar part d’experiències participatives positives s’aconseguirà que els infants aprenguin les capacitats i habilitats necessàries per aprendre a conèixer, fer, ser i conviure.

Grup 3. La participació infantil des d’una visió social. Aquest grup ajuda a entendre la participació com un procés social i de transformació. Entén la participació com una eina de cohesió social, convivència, autonomia, canvi i transformació social.

En suma, quan afavorim la participació social es fomenta la corresponsabilitat, la cogestió, la cohesió social, la convivència, l’autonomia i l’ajuda mútua. Aquests valors són essencials per a viure en comunitat. Per això, la realitat social només pot canviar a través de processos participatius, que parteixin dels interessos comuns de la ciutadania i que desemboquin en una transformació comunitària.

Els moviments socials i la participació apareixen en la modernitat per a fer front a necessitats socials i comunitàries a les que l’Estat i el Mercat no donen la resposta que seria necessària. Ajuden a lluitar contra l’exclusió social, per tal de canviar i transformar les desigualtats i les problemàtiques socials. El reconeixement a l’altre i l’ajuda mútua són punts claus per a treballar en la millora de la societat.

La participació ajuda a millorar l’autoestima dels individus, així com la relació i convivència entre les persones. Per aquest fet és tan important el foment d’espais participatius tant a nivell polític, social com educatiu.

Els/les autors/es estudiats parlen de la participació social des del punt de vista del ciutadà. Els infants són membres de la societat, per tant són ciutadans de ple dret. Per això, hi ha una correlació directa entre participació social i infància. La participació social dels infants és un exercici de ciutadania i democràcia, que possibilita la transformació social, educativa i política d’una comunitat. Alhora, suposa una evolució individual encaminada a l’aprenentatge de l’autonomia plena i al reconeixement de l’altre. Per tant, si des de petits es participa activament de la societat es potencia la implicació envers la pròpia vida i la comunitat.

En definitiva, cal tenir en compte que la participació social afavoreix les relacions personals i la convivència ciutadana, i que cal que les formes per a potenciar-la s’adaptin als mecanismes i eines que els ciutadans utilitzen habitualment.

Per concloure, cal dir que es percep que les diferents visions entenen la participació com un procés social, que implica que els infants siguin els protagonistes i s’impliquin en una transformació política, social i personal. Per afavorir el procés és necessari tenir el màxim d’informació, escoltar als infants i fer-los responsables en tot moment. Per això, cal educar en i per la participació, afavorint la igualtat d’oportunitats, el reconeixement cap a l’altre i el suport mutu.

La participació ha de ser democràtica, igualitària i de qualitat, potenciant en tot moment que els infants estiguin actius i utilitzin el diàleg com a eina per al consens. Les experiències de participació s’han de sustentar en l’acció col·lectiva, tot afavorint el treball cooperatiu, la transformació social i el creixement personal; que comporten el revulsiu social, polític i educatiu necessari per a millorar la realitat social.

FERRER, N. (2011). Nou model de participació infantil. Tutora: Txus Morata. Universitat Ramon Llull.

Situacions habituals, però més complexes

2011-07-04T14:40:00.000-07:00

Em trobo en el racó de casa on comença a ser habitual que m’hi acosti quan necessito seure i situar les meves idees. La butaca és còmode. Avui l’habitació està desordenada: roba al llit, maletes..., es nota que he anat uns dies de bòlit i que he de fer un esforç per tornar-ho a posar tot a lloc.

De vegades penso que les vacances ens ajuden a desconnectar dels dies de plena activitat, carregar piles i tornar a començar. Aquesta afirmació no és certa al 100%. És poc provable que quan estàs treballant amb persones, i en les seves problemàtiques, puguis desconnectar del tot. Normalment et venen flaixos de situacions, penses noves formes per actuar, recordes les trucades que et queden pendents, etc. Això és dolent? No, sempre que no t’impedeixi poder descansar per agafar forces.

Aquestes últimes setmanes la calor està entrant amb força i això es nota en les persones. Amb el temps que fa que treballo a Serveis Socials hi ha dos moments d’especial fervor de problemes: Nadal i començament d’estiu. Normalment, aquestes dues etapes s’acaben convertint en un tragi de situacions urgents, amb l’agravant que són les èpoques on els serveis i els professionals fan festa. En aquests moments és quan es nota el treball entre equips i entre professionals que normalment no es relacionen, ja que s’han d’unir tots els esforços si es vol donar resposta.

Les situacions que es van presentant són les habituals, però cada vegada crec que són més complexes: violències domèstiques amb persones sense documentació en regla, adolescents embarassades, persones que pateixen malalties molt greus, infants desatesos, manca total de recursos econòmics, etc. Alhora, ens fa veure la necessitat de canviar formes de pensar i treballar. Estic notant que les estratègies i accions que fa uns anys funcionaven, ara es queden obsoletes i cal que inventi noves formes de relacionar-me i treballar amb les persones. Però, per fer-ho, cal temps i, aquest, cada vegada és més escàs.

Haurem d’esperar les nits d’insomni i les vacances per posar ordre a una nova forma de treballar que ens ha d’ajudar a adaptar-nos a la nova realitat.

Retallades

2011-06-09T11:06:00.000-07:00

Fa anys que sentim a parlar de la crisi. Des del primer moment el tema és preocupant, però des de fa un any les conseqüències es comencen a notar. Fa temps les prestacions d’atur s’anaven acabant i la gent passava a cobrar el subsidi familiar. D’aquests passaven a tramitar el complement de RMI i en uns dos mesos s’adjudicava i cobraven uns ingressos mínims fins a trobar una nova feina.

La RMI era la prestació bàsica per garantir que les persones amb menys recursos poguessin menjar. Viure del RMI no permet assumir totes les despeses d’una família o persona, simplement ajuda a garantir els mínims per subsistir. Tenir aquest recurs és un orgull com a país, ja que possibilita que les persones no es quedin sense cap mena d’ingrés.

En aquests moments, aquesta prestació s’està qüestionant i posant entre les cordes. Tramitar un RMI suposa un tràmit llarg, feixuc i ple de documentació. Tot i això, es continua qüestionant les persones que el cobren, els tràmits que es fan, etc. Alhora, estan allargant el temps de tramitació, el temps per a poder cobrar un cop acceptada, els ingressos a tenir en compte, els anys de residència al país, entre altres.

Però, el més preocupant és que volen posar un pressupost al RMI. Què passarà quan el pressupost s’acabi? Com s’explica a una família que no té quasi ingressos, que no se li podem oferir els mínims necessaris per sobreviure? Com volem que la gent es mantingui si no poden trobar feina?

Si les ajudes mínimes les qüestionem i les retallem, què esperem? Ens queixarem dels robatoris, dels aldarulls al carrer, de la prostitució, del consum de drogues, etc.?

El reguitzell de retallades en serveis, en prestacions, en recursos humans, etc. és flagrant i molt preocupant. Caldria que reflexionéssim sobre:

- És culpa de la ciutadania i dels treballadors els problemes econòmics i polítics?

- És culpa de les persones vingudes d’altres països la situació de crisi?

- És culpa de serveis socials els discursos racistes d’alguns partits polítics?

Venen temps molt dolents. Per això, cal que la ciutadania comenci a defensar els seus drets i interessos, ja que costa creure que la línia política actual ens ajudi a sortir de la crisi.

Urgències

2011-05-12T12:02:00.000-07:00

Avui al matí he tingut una sensació curiosa. Una companya m’explicava una situació familiar a la que calia donar resposta urgent, però no teníem els recursos per fer-ho. Mentre parlava, tot escoltant-la, hi ha hagut un moment que m’he trobat mirant la conversa des de fora i reflexionant sobre com actuem i pensem en situacions urgents (molt habituals últimament a Serveis Bàsics d'Atenció Social).

El comportament que tenim davant d’una informació, o quan apareix una situació d’urgència, és interessant: estrès barrejat amb excitació, agoviament barrejat amb adrenalina, i responsabilitat barrejada amb impossibilitats. El cor palpita sense parar, la suor freda apareix, el nerviosisme s’apodera i els pensaments van al 100%. En moments com aquests acaben apareixen actuacions i recursos que en altres situacions no s’haurien aconseguit i/o pensat.

Però, després de la tempesta sempre ve la calma. Hi ha temporades d’un rendiment altíssim en algun cas, una urgència prolongada (caldria veure si es pot considerar urgència una situació que s’allarga més de tres dies), però al cap d’un temps les aigües tornen al seu estat habitual. Sincerament, sort que aquests tipus de situacions tenen una durada determinada, ja que en moltes ocasions no es resistiria l’esforç i la tensió davant d’una situació complexa i de gran risc.

Mirant les meves companyes pensava que és molt important saber entomar les urgències amb calma i tranquil·litat, per tal de garantir que aconseguim solucionar-les. Tot i això, cal ser realistes i en situacions d’urgència la tensió i acceleració són inevitables. Segurament, gràcies això ens en sortim.

Reflexió entorn el sistema educatiu

2011-04-27T11:30:00.000-07:00

En l’article 28 de la Convenció dels Drets dels Infants (1989) es reconeix el dret a l’educació per garantir la igualtat d’oportunitats. La Convenció exigeix implantar l’ensenyament primari obligatori i gratuït per a tothom. Tot i això, al 2011, els diferents informes i estudis relacionats amb l’àmbit escolar (exe. PISA) continuen deixant pales les diferències que existeixen entre els infants en funció de l’origen, el sexe, la situació econòmica, el grup d’amics, l’escola a on estudien...

En l’informe PISA 2009 els alumnes espanyols continuen sense arribar a la nota mitjana dels països desenvolupats (tot i haver millorat una mica)[1]. Per tant, l’obligatorietat del dret a l’educació i la garantia d’una escolarització fins els 16 anys (en el cas espanyol) no és suficient ni eficaç per eradicar les diferències entre els/les nens/es, ni per garantir la correcte escolarització.

Com diu Ken Robinson[2], la majoria dels sistemes educatius estan desfasats. Es van començar a crear durant la industrialització i aquest model no ens serveix. Aquests sistemes repetitius i jeràrquics s’han quedat obsolets. La societat actual necessita nous serveis i recursos que només es poden aconseguir a través de la innovació. Per això, cal transformar l’escola de dalt a baix, tot afavorint la creativitat, el talent i les potencialitats dels infants i joves.

Al llarg de la vida, l’educació té tres grans objectius: econòmic (es relaciona l’educació a trobar una feina millor), cultural (s’espera que ajudi a socialitzar a les persones i que les integri) i personal (es considera que ha d’ajudar a saber quines potencialitats i habilitats es té). En aquest moment, no s’està aconseguint cap d’aquests objectius: tenir més formació no garanteix una millor feina, la cohesió social s’està posant en dubte, i molts infants fracasses escolarment sense conèixer quines són les seves potencialitats.

Per tant, cal modificar molts aspectes del sistema educatiu i de l’ambient escolar si no es vol continuar tenint rendiments acadèmics baixos, fracàs i absentisme escolar, i inconformisme i poc interès per a l’escola i l’educació. Per això, s’hauria de treballar més la creativitat i les potencialitats dels infants i joves, adaptant-se a la seva manera d’aprendre i, alhora, acomodar els continguts educatius a la realitat actual. No hi ha receptes màgiques i cal adaptar-se a cada zona geogràfica i poblacional, però sí que s’ha de tenir present que els alumnes són els protagonistes, no pas el currículum.

[1] http://www.elpais.com

[2] http://www.rtve.es

Seminari Toni Julià

2011-04-03T14:14:00.000-07:00

He trobat un racó nou a casa, una butaca mig perduda que no sabia on posar-la i que ara em serveix com a espai de reflexió. Aquest dissabte vaig participar al Seminari Toni Julià a Vilablareix (Girona). No sóc la persona més indicada per a parlar del Seminari ni del Toni, però tots tenim alguna cosa a dir, o això va ser un dels temes que es va debatre (els/les educadors/es socials no hem de tenir por a escriure).

El Seminari va servir per a reflexionar entorn a l’educador/a social, als col·legis professionals, la societat, la formació, la innovació i la creativitat, el camp social, etc. Es van fer diferents grups de debat entorn d’uns eixos de treball (més informació a: www.seminaritonijulia.org) i van sortir diferents propostes d’interès. No tinc les xifres exactes d’assistència, però varem ser cap a unes quaranta persones. En un dels moments distesos, algunes persones debatien sobre el nivell d’edat dels assistents, es va acordar que la mitjana d’edat era d’uns 40 anys i es feien la pregunta següent: i els/les educadors/es socials més joves, on són? No ho sé, pot ser un tema a pensar o, simplement, a treballar per a properes edicions.

L’espai va ajudar a pensar i a construir, les vistes eren precioses i el dia va ser esplèndid. El bosc, les vistes de Girona... tot ajudava! En alguns moments em va fer recordar algunes de les estades formatives que havia fet a la Universitat, fins i tot quan estudiava Pedagogia els alumnes varem crear unes Colònies Pedagògiques per a tenir espais de reflexió fora de la universitat (van ser molt interessants, però això és un altre tema).

En el Seminari es va combinar espais de treball en grups i tallers. En un ambient relaxat, tranquil i reflexiu. Els debats que varen sorgir eren diversos i tots ells interessants. Cap on hem d’anar a nivell de col·lectiu? Quina relació hem de tenir amb les universitats? Com és la formació que s’imparteix? Quin paper tenim en la societat? Com és el nostre compromís i responsabilitat? Com és que l’educador/a social no escriu ni fa recerca? Quin ha de ser el treball amb els sindicats? I el treball amb els altres col·legis professionals? Les conclusions de totes aquestes i moltes altres reflexions sortiran en breu. És curiós com en espais diferents et poden sortir idees (a tu mateix), que no haguessis extret en altres contextos.

Al dinar, dues companyes es varen posar a parlar del Toni Julià. Cal dir que últimament aquest nom l’he repetit i se m’ha repetit moltes i moltes vegades. En aquests moments, aquest nom més molt familiar i proper, tot i no haver conegut el Toni. Parlaven d’ell com una persona esplèndida: llest, captivador, interessant, generós... i acabaven dient: hi ha poques persones que, tot i la seva mort, continuïn vives les seves paraules, discursos i maneres de fer. Realment, tenen raó, hi ha molt poca gent que pugui arribar a captivar i crear escola.

Crec que hi ha molts/es educadors/es socials amb grans discursos i idees interessants i innovadores; i, des que estic al CEESC, ho estic veient dia a dia. Estar en aquests espais de reflexió et permet conèixer i acostar-te a posicionaments diversos i escoltar a persones de gran experiència. No ens podem perdre espais com aquests si volem avançar, créixer i millorar dins el camp de l’educació social.

Serveis Socials (1)

2011-03-20T12:20:00.001-07:00

Quan parlo del meu treball a Serveis Socials la gent em diu: es nota que t’agrada. Considero que això és una afirmació fàcil de fer i, alhora, difícil que sigui certa al 100%. Des de fa temps, la feina a les “trinxeres” s’està fent cada cop més complexa i més dura: increment de necessitats econòmiques, desnonaments, augment de la violència domèstica, manca de recursos, etc.

Des de fa unes setmanes estic treballant amb una situació familiar d’extrema precarietat: problemes greus de salut, manca d’habitatge, mínima xarxa familiar i social, etc. En aquestes situacions es posa a prova la capacitat de resposta de la institució, però alhora, i en una mesura més elevada, del professional i la seva resistència personal a certes situacions. Els Serveis Socials podem intentar (i recalco intentar) ajudar i donar suport a les persones, però no suplantem la família. I, en la majoria de situacions traumàtiques i dures, la família és la base per a resistir-les i sortir-se’n.

Crec en el treball que estem fent envers la ciutadania, però sóc molt conscient dels límits institucionals i que aquests provoquen que sigui difícil solucionar les dificultats extremes que presenten algunes persones. Com sempre dic, hi ha una qualitat humana i professional en el camp social que aguanta les mancances polítiques i del servei. Tot i això, no ens podem refiar sempre de la seva vàlua per inventar respostes a partir del buit institucional.

A veure com sortim d’aquesta...

Política

2011-02-26T10:52:00.000-08:00

Fa uns dies, al meu twitter, vaig començar a fer un catàleg d’aquells aspectes que els polítics haurien de tenir en compte a l’hora de posar-se a governar. Aprofito el blog per donar-hi més voltes.

Lògicament, està fet des del meu punt de vista: la tècnica que ha de treballar sota les ordres d’uns polítics que cada quatre anys van canviant. Cal dir que, de vegades, el canvi és d’agrair i en d’altres no.

Punts bàsics:

No prometis coses que no podràs complir.
Elabora un full de ruta, no treballis fent accions sense sentit.
Treballa pels objectius en els que creguis fermament, no en aquells que són més acceptables per la ciutadania.
No donis un missatge als tècnics i després, sense dir-ho, facis el contrari. Confia amb l'equip tècnic, no són els enemics.
No fer prevaldre els interessos polítics i/o personals a les obligacions del càrrec.
No et deixis portat per les ganes de “sortir del pas” quan hi ha problemes, perquè això farà que les conseqüències siguin pitjors.
Assumeix els errors, demana suport i confia amb el teu equip.
Sigues present en el dia a dia de la institució, aprendràs el funcionament i t’ajudarà a interioritzar-la i defensar-la.
Parla amb la ciutadania, amb els serveis relacionats, amb els professionals..., captaràs les necessitats i les demandes explícites i implícites. No decideixis al marge de la realitat.
Estigues a l’altura en els moments difícils de l’organització, no tanquis als ulls a les dificultats i exerceix la teva funció de lideratge i guia.

Assumir responsabilitats...

2011-01-24T10:37:00.000-08:00

Sempre m’he mogut i he treballat en entorns on la diferència d’edat amb els meus companys ha estat important. He estat i sóc la petita (i, per exemple, així m’anomenen a la feina: petita, peque, peti...), però sempre m’hi he trobat bé i mai m’he sentit fora de lloc (això és d’agrair). Tot i ser la petita, sempre he tingut un esperit molt combatent i he reclamat l’assumpció de funcions i responsabilitats dels meus caps i companys; he lluitat per les injustícies indistintament de com això em podria afectar a mi, etc. Moltes vegades em pregunto com és que em continuen aguantant, però...

Frases com: “assumeix les teves responsabilitats”, “això va inclòs en la teva tasca”... les he utilitzat molt cap a altres persones, però avui les he sentit cap a mi.

Des de fa un temps, formo part d’un equip de govern. Des de fora es pot pensar que és fàcil i que les coses poden canviar quan tens “poder”. Doncs no és tan senzill, sí que es poden modificar, canviar, millorar... moltes coses, però d’altres és complicat. Durant aquest temps, interiorment, m’he “menjat” moltes de les crítiques o retrets que he pensat dels meus superiors (no totes, també cal dir-ho).

Assumir responsabilitats té gratituds, però també porta problemes. I, alhora, no hi ha l’opció de poder donar les culpes als altres, perquè aquest altre, en part, ets tu. Sempre he tingut clar quines són les meves funcions i responsabilitats quan assumeixo un encàrrec (les compleixi o no, que això és una altra cosa...), però, en alguns moments, és important ser-ne més conscient que en d’altres.

Equilibri

2011-01-23T10:25:00.000-08:00

Fa dies que no escric, potser per falta d’inspiració o per continuar amb els dolors (una mica de tot). L’altre dia estava al metge i li comentava que estava cansada: treballo, participo del CEESC, estudio... i em va respondre: “fas masses coses”. De vegades, en mirar l’agenda, li podria donar la raó, però seguidament penso que com més coses faig, més ganes tinc de fer-ne.

La qüestió a on vull anar a parar és la dificultat que pot suposar estar en tants llocs diferents. Al principi, intentes portar-ho tot alhora i al mateix ritme, però amb el temps t’adones que sempre s’acaba prioritzant. Els motius poden ser variats: interès, il·lusió, seguretat, etc. Tot i això, crec que cal mantenir l’equilibri i saber molt bé on estàs en cada moment, per tal de no “pervertir-se” a un mateix i a la tasca a fer.

Com? Aquí és el “quid” de la qüestió. Penso que l’organització és la clau per a trobar un espai en cada una de les coses que fem. També cal tenir molt clar que quan prenem una decisió haurem de renunciar a alguna cosa, però caldrà assumir-ho. No dic que sigui fàcil ni senzill, però es pot fer.

Qualsevol cosa pot tenir un espai, si tenim l’habilitat de reordenar-nos constantment.

Molt personal...

2011-01-17T11:27:00.001-08:00

No podem diferenciar la vida professional de la personal. Sí que cal posar límits entre una i altra per fer bé les dues coses, però aquest tema l’explicaré un dia amb temps, ja que hi ha molt a parlar. Avui em vull referir a que les experiències que vius a nivell personal efecten a la vida professional i a l’inversa.

Fa pocs dies, recordo que a un jove li feia la pregunta: “què t’ha ensenyat haver viscut això (parèntesis: havia patit una situació de violència amb la seva xicota)?”; és a dir, sóc del parer que cal treure conclusions de les situacions viscudes. No cal recrear-s’hi, no cal recordar-ho contínuament... però sí que cal reflexionar. És el què normalment faig i ara faré.

Divendres, com cada matí, tenia molt pautades totes les reunions que havia de fer des de les 9.30 fins a les 21.00 (no se m’escapava ni un minut!), però com es diu habitualment “mai saps què pot passar”. I, així va ser. A primera hora del matí vaig tenir un accident de trànsit. No patiu, no em recrearé en explicar el succés (encara que és el primer que la gent demana, tots ho fem), ni faré grans discursos sobre el fet de si he tornat a néixer o no. En aquests moments no ho sento així .

Simplement, tinc ganes de reflexionar sobre les reaccions humanes. Si cada un de nosaltres ens avaluem veurem que habitualment tenim una mateixa forma d’actuar, però en moments claus i vitals ho podem fer diferent. Pot ser a millor o a pitjor, dependrà. La gent més propera a mi sap que normalment sóc sentimental (encara que no ho aparenti) i puc donar moltes voltes a qualsevol cosa. Però, aquest cop va ser diferent. La serenor i la fredor va prevaldre a la desesperació, a la magnificació, al dolor, etc.

Des de divendres només escolto: “oh, quin ensurt que vas tenir i quina por”. I, la resposta esperada és: “sí”. Doncs, em sap greu dir que NO. No recordo l’accident amb ansietat, ni angoixa, ni por... simplement, recordo pau i tranquil·litat. Aquest és el record i el sentiment que continuo tenint. Era el moment i va passar, tots els que estem exposats a la carretera cada dia ens pot passar.

En aquests moments, el què més notes és el caliu de les persones que t’estimen i t’aprecien (i les que no, evidentment). Normalment, en els moments dolents (tot i que aquest cas no el puc considerar dolent perquè estic bé, dins el què podria haver estat) és on pots percebre qui pensa en tu, qui es preocupa, qui l’interessa el què et passa...; així que, només vull donar les gràcies a totes aquelles persones que s’han preocupat i han pensat (i continuen pensant) amb mi. Gràcies!

preguntes i reflexions...

2011-01-13T14:23:00.000-08:00

Porto 14h voltant per aquests mons. Arribo a casa, faig els rituals de sempre, i obro l’ordinador. Hauria d’estar rendida. Físicament ho estic, però mentalment no. Així que he d’exercitar la ment, si vull dormir una mica...

Avui em faig una pregunta: què necessitem la gent per sentir-nos còmodes i a gust en algun lloc? En una mateixa situació una persona pot estar incòmode i l’altre no. Crec que la base és la tranquil·litat, l’escolta, el no sentir-se jutjat o pressionat, sentir-se partícip de la situació que s'està vivint, etc.

Aquest matí, una dona em diu: tu m’escoltes i m’ajudes. Lògicament, s’agraeixen les paraules, però l’ajuda és relativa. Sí que s’ofereix un espai a on la gent se senti a gust, però moltes vegades l’ajuda va més enllà de l’escolta. Puc escoltar, orientar, assessorar..., però qui ha de canviar i millorar la seva vida és la pròpia persona.

Alhora, una altra dona em diu: “no sé què fer amb el meu fill” (bé, és una frase habitual) i, girant la pregunta, dic: “i saps què li vols transmetre al teu fill?”. Sempre dic a les famílies que tenir un fill no és una joguina i no és una cosa que “toca” tenir; és una persona. Ser pare o mare és la cosa més important i duradera que existeix. En aquesta dona li deia: “una mare no pot despenjar-se, no pot ser incongruent en les seves respostes, no pot aïllar-se durant uns dies de les seves responsabilitats...”, aquestes no són les regles del joc. I, això s’ha de tenir molt clar. Li explicava, que cal que creï el seu propi full de ruta.

En els meus atacs de racionalitat (massa habituals), penso que abans de plantejar-se tenir un fill, la parella o persona hauria de seure i deixar clar què vol transmetre els seus fills, com serà l’educació que s’impartirà, quines són les regles i normes mínimes a casa, etc. Si no, els fills neixen, creixen... i a l’adolescència ens adonem que potser havíem d’haver posat unes normes o que el pare i la mare no estan d’acord en educar de la mateixa manera. El problema és que la gent se n’adona tard. Simplement, només es demana ser conscients de la responsabilitat i la feina que implica educar.

Pensem-hi!

Valorem...

2011-01-12T11:06:00.000-08:00

En una tertúlia de passadís (diga-li reunió, supervisió... el passadís dóna per molt!), una companya em comenta: he tingut un cas molt complicat però la meva capacitat per a gestionar l'entrevista no era l'adient. És a dir, els professionals som persones. La nostra capacitat de reacció i de gestió va lligada a: quina hora és l'entrevista, les reunions anteriors, les presions, l'estat personal... sí, sí.. som persones..
Les entrevistes a les 14.00 o 14.30 (o a les 20-21h) després de fer-ne una darrera l'altra tot el matí/tarda, sense ni temps per anar al wc o a esmorzar... no tenen els mateixos resultats que les de primera hora del matí. La capacitat no és la mateixa. Simplement, cal ser-ne conscient i si es pot gestionar bé l'agenda per atendre les famílies amb més dificultats quan la nostra capacitat de treball és més alta, ens garantirem millors resultats.

Per altre banda, quan anem al metge tenim tendència a pensar que es recorda de nosaltres, que està treballant per la nostra causa (sigui la que sigui)... i costa veure'ls com a persones, com a pares, fills...

Recordo que quan era petita, no entenia com podia ser que la meva mestra tingués fills i marit.. la mestra era la meva mestra de l'escola i prou! Però, quan estàs a l'altra banda de la barrera, t'adonés que no és així.

Sempre intento que les persones se sentin importants, escoltades i mostro interès per la seva situació. Intento recordar (sempre de memòria, perquè no tinc el suficient temps per mirar les notes) què varem parlar, què em va explicar... i, sobretot, recordar el nom i els membres de la família, perquè denota que els tens presents. Tot i això, cal dir que és molt complicat i més quan tens molts casos diferents i, cada vegada, un més urgent que l'altre.

Amb tot això només vull arribar a reflexionar que cal que intentem que les persones se sentin el màxim de valorades i respectades, ja que això ajuda a millorar l'actuació social i educativa que es pot fer.

Si ens sentim valorats, la nostra capacitat de reacció i de lligam serà més gran.

Vídeo d'interès

2010-12-31T01:25:00.000-08:00

Us passo un link interessant. Explicació fàcil de la creació de la banca i el diner!

http://www.youtube.com/watch?v=nHt2MJTqUOQ

Festes...

2010-12-30T12:28:00.000-08:00

Ahir al migdia parlàvem d'un dels casos més complicats que tenim en aquest moment... Presenten dificultats de relació, de comunicació, de salut mental..., però són persones, formen una família. I, de cop, em va venir el cap imaginar com és un dia de Nadal a casa seva. Nosaltres veiem totes les seves dificultats i, de vegades, pots caure en veure'ls incapaços per a tirar endavant sols. Però ho fan i ho han de fer. És curiós imaginar-te l'escena d'un dinar: quina és la conversa? com fan la sobretaula? Imaginem el cacau que ha de ser viure en famílies amb múltiples problemàtics oberts, però com és realment, dia a dia, minut a minut....? Si fem l'esforç de pensar-ho, ens ajudarà a ser més propers i a no veure només les problemàtiques.

Tot i això, les festes són tristes. Els que tenim sort d'haver viscut una infància dolça, tranquil·la i amb totes les comoditats, costa imaginar una altra realitat. Només cal fer uns quants domicilis per conèixer en quines situacions viuen moltes famílies en aquests moments, veure les cues als banc d'aliments, etc. I els infants? com són les seves festes? No tenen punt de comparació amb la meva infantesa. Quan treballes el dia a dia intentes fer el màxim per les famílies, però aconseguint els mínims (cal prioritzar el menjar, el pis i els subministres a joguines, excursions, llibres, etc.). Tot i això, si et poses a la pell dels infants, ha de ser complicat d'entendre-ho i comprendre-ho: perquè jo no i els altres poden tenir o fer tantes coses? Cal pensar-hi!

Tot i la reflexió, les festes són aquí.. el Nadal ha passat, el cap d'any està a punt d'arribar... i les diferències continuarant sent-hi. Cal intentar treballar dia a dia per ajudar a disminuir-les al màxim possible.

Veritat, mentida.. tot és relatiu

2010-12-29T09:45:00.000-08:00

Hi ha diferents tipus d'usuaris. Actualment, el col·lectiu va canviant i atenem a persones excloses en uns espais, però molt integrades en altres. Em refereixo a que hi ha persones sense feina, vivint del RMI, però connectades a les noves tecnologies (poques, però cada vegada més).

És curiós descobrir-ho. Normalment, sóc curiosa per naturalesa i acostumo a tirar fils fins arribar a obtenir informació. Fa dies va venir a l'oficina una noia jove amb fills. Aquests li retreien que sortia més de nit que ells. En tot moment, ella ho negava i manifestava que estava molt malament econòmicament ("no puc sortir ni de casa, no en tinc per menjar.."). També cal dir que el discurs no era contundent per creure-m'ho, tot i que amb papers entrava per barem. Faig complement de RMI. Però, el facebook fa meravelles! Trobo (no em digueu com, però..) fotos d'aquesta noia de festa, curiosament el mateix cap de setmana que estava a casa sense poder sortir!

Lògicament, tots tenim dret a fer la nostra vida, però dient la veritat. Després, en les entrevistes penso: es creu el seu discurs? I pensa que jo també?
Mentides? supervivència? interessos? Una mica de tot, però necessitat? també!

Predisposició...

2010-12-28T10:05:00.000-08:00

Normalment acostumo a portar l'agenda controlada. Mentalment puc recordar unes dues setmanes. Lògicament, d'un dia per l'altre pot canviar les tasques a fer, però més o menys ho puc tenir controlat. Tot i això, el primer dia després d'uns dies de festa t'hi pots trobar qualsevol cosa... La planificació mental desapareix i cal resituar. De vegades tinc la sensació d'anar fent "resets" continuament. Abans em costava molt, però amb el temps t'acostumes i penses: bé, que vingui el què vingui, tot ho farem!

Avui, mirant l'organització del dia, veig que a les 13.30 tenia posada una visita que no tenia controlada: primer el nom de la mare i després el de la filla adolescent. Digueu-ne instint d'educadora però no m'ha fet bona espina! Tot i això, cap informació al respecte (ni al mail, ni al programa d'expedients.. rar...). En teoria, si és una urgència (que tenia la pinta d'això) hauria de tenir alguna nota de la meva companya de feina... no sé... vacances, dies raros... es pot disculpar.

Efectivament, al final em va arribar informacions: "oh, ahir una dona i els seus fills van montar un show a recepció... quasi es piquen...". Lògicament, al menys en el meu cas, el primer que em passa pel cap és el "cangueli". Però, seguidament, penso: bé, el tema no és nou (adolescent rebotat, agressiu i pares amb dificultats de límits i pautes des de fa anys), així que, quan sigui el moment, es treballarà... Tenia clar les meves cartes / recursos disponibles (jejeje... era un xiste! diguem que no hi ha massa a fer...). I, just en aquest moment, penso en el post d'ahir: cal anar-me creient la meva funció i capacitats!

Com passa altres vegades, el relaxament de no haver-los atés ahir ha fet que els ànims es calmessin i la situació es contingués. En altres casos passa totalment el contrari, però en aquest cas ha ajudat. Simplement he acabat fent suport emocional, o escolta activa, als discursos de la mare. Caldrà veure què va succeïnt els pròxims dies....

Metàfora: de vegades quan t'imagines entrevistes dures i complicades, acaben essent més fàcils de l'esperat; i entrevistes senzilles es poden complicar de mala manera.

El sentit de la professió...

2010-12-27T04:26:00.000-08:00

Varies vegades penso que no estic a l'altura de la professió. Representa que si l'estimes, disfrutes treballant. No dic que no m'agradi, no dic que no disfruti fent algunes de les tasques, però haver de treballar segons quins problemes familiars, socials, escolars..., ho sento, però no disfruto. I, menys, amb els casos de possible maltractament infantil. No disfruto.

La feina de l'educador social és de gran responsabilitat i no es pot prendre a la lleugera. Per exemple, estem obligats a diagnosticar una possible situació de maltractament i això no és fàcil, ni senzill, ni emocionant (al menys per mi), ja que hi ha en joc la vida, estabilitat i benestar d'un infant.
Això vol dir que sóc menys professional que un altre? No, crec que no. La feina la faig, potser sense l'emoció que entrin casos complicadissims, però la faig. Suposo que per poder disfrutar de casos complicats has de tenir un bagatge important i estar molt segur de les teves possibilitats, tant com educador com de la resposta institucional que es donarà. Segurament, aquests dos punts són els que em manquen.
És important creure en tu com educador, en el teu equip, en la teva organització i en el poder dels propis interessats. No dic que sempre hi cregui, no, però cada dia, abans d'entrar per la porta de les nostres organitzacions, hauríem de fer un esforç d'empoderament.

Aquest és un tema que em preocupa, sobretot als dies de festa quan tinc més temps per pensar en el què faig, com ho faig i per a què ho faig.... De moment, teniu unes primeres impressions (teniu, tinc... m'agrada parlar com si algú l'interessés llegir-ho!), seguirem...

Inici del blog

2010-12-27T03:51:00.000-08:00

Fa temps que penso en crear un blog. Sempre em tirava endarrera el no saber què dir, com... Considero que hi ha gent molt vàlida, amb molt discurs, i que jo no estava a l'altura.
No obstant, arriba un punt que dius: i perquè no? És important que les persones puguem expressar-nos i les eines 2.0 són una bona manera de fer-ho. M'he endinsat al facebook, twitter i ara necessitava fer un pas més, tenir un espai més per poder relatar experiències, sentiments i acabar formant el meu propi discurs.
Sí, sí... en el fons, aquest blog serà una manera d'obligar-me a escriure i ajudar-me a argumentar les meves opinions. Acostumo a parlar i a críticar obertament, però amb el temps he vist que em falten arguments i que he d'aprendre a pensar millor abans de parlar.
Així, doncs, les meves intencions són clares: poder tenir un espai on explicar experiències sobre la meva professió (educadora social) i l'entorn, per ajudar-me d'aquesta manera a ordenar idees i a demostrar que també puc tenir discurs.
Comencem